Albert Om seu, amb el llibre entre les mans, com qui presenta una confidència més que una obra. No fa discursos: fa gestos. I Marina Rossell, al seu costat, no és figura decorativa —és veu que pensa, que recorda, que riu amb ironia fina.

Les fotos mostren un diàleg entre dos que es coneixen bé. Om observa, Marina contesta. Ella parla amb aquella manera seva de fer que les paraules semblin cançons. Explica, matisa, s’emociona. No fa escarafalls, però tampoc s’amaga.

El públic, entre les pedres del castell, no només escolta: participa amb la mirada. Hi ha complicitat, hi ha memòria, hi ha aquella mena de respecte que només es dóna quan la cultura és viva.

Aquestes imatges no són només testimoni d’una presentació. Són la prova que, quan dues veus s’entenen, el llibre ja no és paper: és conversa que queda.