Austràlia desplega formes que desafien la geometria habitual.

Els penya-segats cauen amb una verticalitat que no demana explicacions. L’aigua, persistent, dibuixa formes que no tenen pressa. Les roques, separades de la costa, semblen haver decidit marxar soles, com si la terra ja no les pogués sostenir.

El cel és net, però no buit. Els ocells travessen l’aire amb una geometria que només ells entenen.

El fotògraf no busca el moment perfecte. El troba quan el paisatge deixa de defensar-se.

No hi ha èpica. Hi ha presència.