Hi ha cases que, quan les mires, sembla que han tornat a respirar. 

Aquesta, amagada en un carrer tranquil de Calonge, ha estat reformada amb una mesura que no es veu gaire sovint. No hi ha exageracions. Hi ha respecte.

Els espais exteriors són nets, pensats per estar-hi, no per mostrar-se. La piscina, discreta, encaixa amb el ritme de la casa. Les ombres, les fustes, les línies... tot sembla haver estat posat amb una intenció que no crida, però convenç.

A dins, la llum entra amb naturalitat. Les textures —pedra, ceràmica, fusta— no competeixen entre elles. Conviuen. Els colors són suaus, com si volguessin deixar parlar el silenci.

En David Pou no ha fet una reforma. Ha fet una reconciliació. Entre el passat i el present, entre el lloc i la vida que hi torna.