A Maçanet, entre boscos que no tenen pressa i camins que no surten als mapes, hi ha una casa que ha tornat a ser casa. 

No és nova —és millor: ha estat reformada amb seny, amb respecte pel que era i pel que pot ser.

Les parets de pedra no volen ser modernes. Volen ser sòlides. Els sostres amb bigues, els terres amb rajola, les finestres que miren cap a fora com qui recorda... tot respira una calma que no es pot fingir.

Els espais interiors són nets, pensats per viure-hi, no per decorar. La cuina, el menjador, les habitacions... tenen aquella proporció que no incomoda, que convida. La llum entra amb naturalitat, com si ja conegués la casa de fa temps.

A fora, el jardí no és un parc. És un tros de paisatge domèstic, amb piscina, barbacoa, ombra i silenci. Un lloc per estar-s’hi, no per passar-hi.

Ara la casa es lloga. Però no és una casa de lloguer. És una casa que acull. I això, en aquests temps de pressa i soroll, és gairebé una forma de resistència.