Aquesta casa s’ha deixat créixer. 

Com una planta que sap cap on va el sol, com una roca que s’adapta al vent. Els espais interiors no són compartiments —són cavitats que acullen. La llum entra com si fos part del mobiliari. Els materials no competeixen: dialoguen.

Les línies són netes, però no fredes. Els colors són suaus, però no apagats. Cada racó sembla haver estat pensat per a la contemplació, no per a la funció. La vista al mar no és un luxe —és una necessitat.

Les formes corbes, les textures naturals, les proporcions humanes… tot recorda que l’arquitectura no ha de dominar, sinó servir. Servir al lloc, a la memòria, a la vida que s’hi farà.

Aquesta casa no és una obra. És una resposta. A la costa, al temps, a la bellesa que no necessita ornaments.