Aquesta sèrie de composicions és un viatge per paisatges que només existeixen en el subconscient inquiet. No són fotografies, són provocacions. Portals que s’obren entre el real i l'irreal, com si Magritte s’hagués banyat a Cadaqués.

• Un ciclista entre penya-segats, volant per damunt l’abisme: això no és esport, és metafísica. El moviment suspès, la caiguda evitada per la gravetat de la voluntat.

• Un home davant la lluna gegantina, com si el satèl·lit volgués escoltar les confessions del terra. Els ocells, testimonis muds, escriuen versos sobre l'aire.

• Una senyal absurda enmig del no-res: “PENGUINS CROSSING SLOW” a un desert. El surrealisme no cal inventar-lo —només cal observar la burocràcia mal situada.

• La carretera submergida, com si la geografia decidís reclamar el que li havien pres. L'home, quiet, contemplant el naufragi de la civilització.

• El kayak sobre les tenebres aquàtiques. El cercle sota l’aigua és una pregunta: Què hi ha dins la foscor que ens crida sense veu?

• El bosc amb llum obliqua, on la natura no és escenari, sinó personatge. El passejant, petit, camina per dins d’una pel·lícula sense guió.

• La dona amb paraigua sota els arbres, com si volgués protegir-se d’una pluja que encara no ha arribat. El verd l'embolcalla, però ella encara dubta.

Aquestes composicions no volen agradar —volen inquietar. No volen explicar —volen suggerir. I això, en l’era de la transparència banal, és un acte de rebel·lió poètica.