Aquesta sèrie observa les Formigues des de la distància justa: prou lluny per entendre’n la silueta, prou a prop per percebre’n la fragilitat. A la nit, les illes esdevenen punts foscos que suren en un mar que sembla més quiet del que és.

Treballo amb una llum mínima, deixant que la lluna defineixi el contorn i que l’aigua faci la resta. L’exposició llarga transforma el moviment en una superfície suau, gairebé immòbil, mentre les Formigues apareixen com presències discretes enmig d’un paisatge que respira lentament.

Fotografiar les Formigues és mirar el mar com un espai de silenci. Una manera de captar el temps nocturn, la calma aparent i la persistència d’aquestes illes que, sense dir res, sempre hi són.

(Projecte personal)