Aquesta nit les Formigues suren, com mots callats d’un vell quadern, menudes, fosques, però eternes en l’ampli silenci del mar serè.

La lluna —propera i gairebé indiscreta— ha vessat un vi daurat sobre les ones, i el mar, vell actor d’aquest drama nocturn, s’ha empolainat de llum i misteri.

Les illes no diuen res. No cal. Amb prou feines treuen el cap, com si no volguessin destorbar la solemnitat d’aquesta escena marina.

En la quietud, només se sent el frec de l’aigua contra la memòria i l’alè salobre de la història, que flaireja la costa de Palamós amb una tendresa fatigada.