L’arquitectura, quan és honesta, no crida. 

Aquesta casa, amb les seves línies netes, els seus volums serens i la seva relació amb l’exterior, no vol destacar —vol estar.

Els materials són nobles, però no ostentosos. La fusta, la pedra, el formigó... tot respira amb mesura. Les escales flotants no són exhibició: són lleugeresa estructural. Els espais interiors no són compartiments —són transicions.

La llum entra amb naturalitat, com si hagués estat convidada. Els finestrals no són obertures: són ponts amb el paisatge. La casa no es tanca —s’expandeix cap al jardí, cap al cel, cap a la vida.

En David Pou no ha fet una casa moderna. Ha fet una casa atemporal. Una casa que no vol ser icona, sinó refugi.