A Calella, les cases que miren el mar no cal que tinguin veles. 

La Barca no navega per l’aigua, sinó per la llum. Cada estança és com una cabina oberta al paisatge, amb proporcions que no busquen simetria, sinó respiració.

Els materials són nobles, però no ostentosos. La fusta, la ceràmica, la calidesa dels blancs i dels terres —tot sembla haver estat triat per escoltar, no per cridar. Les finestres no són obertures: són ulls que s’obren al blau.

La geometria és discreta, però viva. Les corbes, les cantonades, els volums... recorden que l’arquitectura pot ser orgànica sense ser barroca. Aquí no hi ha decoració —hi ha estructura amb sentit.

La Barca no és una casa reformada. És una casa restituïda. Al seu lloc, al seu clima, al seu silenci.