El mar, quan s’allarga el temps d’una mirada, deixa de ser mar —es torna pensament. En aquestes imatges, no hi ha onada ni crit, sinó una sospita de llum vessada amb disciplina sobre les roques eternes de la Costa Brava.

L’aigua, difuminada com si es tractés d’un record, es retira de la seva presència abrupta. No hi ha urgència, no hi ha moviment, només persistència. El sol, que tot ho observa des de la seva altura immutable, perfila les formes ocultes del fons com si volgués revelar-nos una veritat oblidada.

Les roques, visibles com mai, desafien la seva pròpia constància amb una serenor inexplicable. Són el pes de la memòria, les amfitriones d’aquest silenci il·luminat.

Aquí, el mar no és ni perill ni carícia. És una pausa. Una fotografia de la eternitat, feta des del marge humà del temps.