Davant del Mediterrani, les cases no necessiten gaire. 

Només han de saber estar. Aquesta, a La Fosca, ho fa amb discreció i elegància. No crida, no presumeix. S’obre al mar com qui obre els braços a una tarda llarga.

Les estances són netes, amb llum que entra sense demanar permís. Els materials —ceràmica, fusta, pedra— parlen amb veu baixa. Tot està pensat per viure-hi, no per mostrar-ho.

La terrassa, amb taula parada i vista oberta, sembla feta per dinars que s’allarguen. Les habitacions, amb finestres que miren l’aigua, conviden al descans sense artifici. La cuina, senzilla i ordenada, és lloc de conversa i d’olors que queden.

Aquesta casa no és una propietat. És un lloc. Un lloc on el temps s’atura, on el soroll queda lluny, on la vida es fa més lenta i més plena.