A Palafrugell, les cases no són objectes. 

Són organismes. Respiren, escolten, recorden. Aquesta, al carrer Tarongeta, havia quedat adormida. Ara, amb la reforma, ha tornat a obrir els ulls.

Els espais interiors no han estat domesticats —han estat respectats. Les corbes, les textures, els materials... tot sembla sorgit d’una conversa entre el que era i el que vol ser. La llum entra amb naturalitat, com si hagués estat esperant el moment.

Les rajoles, les fustes, els colors càlids, les formes suaus: no hi ha cap gest gratuït. Cada detall té una funció, però també una poètica. La casa no s’ha modernitzat —s’ha reconciliat amb el seu temps.

Les fotos no són només documents. Són testimonis d’una arquitectura que no vol imposar-se, sinó dialogar amb el lloc, amb la memòria, amb la vida.