Aquestes fotos no mostren models: mostren gent que camina, que respira, que s’arrossega per la sorra sense fer escarafalls. La roba —senzilla, clara, amb colors que no competeixen amb el paisatge— sembla feta per ser viscuda, no exhibida. No hi ha artifici. Hi ha textura.

Els teixits no criden: acompanyen. Els talls no imposen: s’adapten. És roba que no vol disfressar-se de res, perquè ja sap què és.

La Fosca, com a marca, no sembla voler vendre una idea de vida —sembla voler vestir-la. I això, en aquests temps de soroll estètic, és gairebé una forma de resistència.