Hi ha terres que semblen nascudes no pas per ser viscudes, sinó contemplades. Lanzarote no crida —resona. La pedra negra no és aspra, sinó definitiva. La sorra, un murmuri mineral que evoca l’origen del món.

Aquestes imatges mostren una illa feta d’antigor i de foc, on el sol s’amaga lentament, com si no volgués marxar, com si sabés que cada raig que deixa enrere és una carícia sobre el basalt, un vers silenciós sobre la roca.

Els capvespres aquí no tenen pressa. Són una veu que diu sense parlar. Tot s’enfosqueix a poc a poc, però res no perd intensitat —només es transforma.

El mar rep la llum com un temple. I aquell qui mira… calla. Com cal.