Els llibres són companyia en els llocs on el temps es deixa estimar pels sentits. 

—Veig aquest home assegut al banc del parc, amb el llibre mig inclinat sobre els genolls. La llum filtra a través dels pins, dibuixant motlles líquides sobre les pàgines. Llegeix, sí, però també escolta el vent, el xiscle d’un pardal, el riure llunyà d’un nen. La lectura, aquí, no és fugida: és forma d’estar al món. 

—Més enllà, damunt una roca aspra de la costa, una dona té el llibre obert com qui desplega un mapa. El mar, en calma, li fa de marc. De tant en tant, aixeca els ulls i mira l’horitzó, com si comprovés que allò que llegeix coincideix amb el blau. La literatura, en aquests indrets, no és paper: és aire salí que s’enduu les paraules innecessàries. 

—A la plaça, sota la pèrgola, una jove amb els colzes clavats a la taula devora un text amb la serietat d’un monjo. La llum de les sis, daurada i espesa, li il·lumina la pell i el paper alhora. Ningú no el pertorba. Els veïns passen amb els carrets de la compra, els turistes fotografien l'església... i ella, immòbil, és la quietud d’un pensament enmig del bullici. Llegir, en aquesta llum, no és un acte: és una manera de respirar el paisatge. Les pàgines s’alcen com arbres, les lletres s’arrosseguen com onades, i qui llegeix —sense pressa, amb els peus ben arrelats a terra— acaba sent part del cel, de la roca, del silenci que creix entre dues frases.

I això, al capdavall, és l’única saviesa: saber estar allà on el llibre i el món es besen.