Aquestes imatges de les Maldives no són postals —són testimonis. El dia s’apaga amb una elegància discreta, com si sabés que ha fet prou. El cel no és blau ni vermell: és una barreja indefinible entre el record i la promesa. La llum de les illes de l’horitzó sembla un murmuri, no una crida.

Els nens —amb aquell instint natural de jugar a tot arreu— entren a l’aigua com qui entra en una certesa. No tenen por. No criden. Només juguen amb el pare, com si el mar fos una extensió de casa seva. El pare no dirigeix, acompanya. Fa de costa entre la infància i el món.

Les fotos en color conserven la paleta del present: sorra bruna, aigua quieta, cel que ja no promet res. Les fotos en blanc i negre són més contundents: tallen el temps com qui talla un tros de silenci per guardar-lo.

Aquí no hi ha turistes ni decorats. Només un moment honest, capturat abans que el vespre es torni nit. Una escena petita que parla de l’ésser humà sense adjectius.