El piano, negre i lluent, semblava fora de lloc i, alhora, inevitable. Com si hagués estat sempre allà, esperant que algú el fes parlar. Un Steinway & Sons de cua, amb la tapa oberta com una ala, reposava al centre del castell de Calonge, envoltat de pedra antiga i d’un silenci que no era buit, sinó preparació.

El pianista —amb una serenor que només tenen els que escolten abans de tocar— va seure, va respirar, i va començar. No va imposar res. Va suggerir.

Les notes van començar a sortir com si haguessin estat amagades dins les parets. Cada tecla era una carícia, una paraula dita en veu baixa. No hi havia pressa. Només una delicadesa que no buscava lluïment, sinó veritat.

El públic, assegut en cadires senzilles, no es movia. Ni tan sols respirava fort. Com si sabessin que aquell moment no es podia repetir, que la música, allà, no era entreteniment: era revelació.

I potser això és el que fa gran un concert: quan l’instrument no és protagonista, ni el músic, ni el lloc, sinó el silenci que queda després de cada nota.