No vaig néixer en un bosc. Ni en un jardí convençut. Vaig néixer entre mans. Mans que coneixen la humitat justa, el silenci necessari, la pressió exacta per embolcallar-me de molsa i paciència. No sóc test. No sóc gerro. Sóc arrel suspesa. Sóc terra continguda. Sóc una forma de viure sense pressa, però per sempre.

Els meus germans són els jardins eterns: aquells que no entenen d’estroncs ni de fulles caigudes. Ells i jo compartim el llenguatge del temps aturat, de la verdor que no es rendeix, de la bellesa que no s’acaba.

Des d’aquí, penjada o reposant sobre pedres eternes, observo. Veig la llum canviar al llarg del dia. Sento les converses, les estacions que no em toquen, els dies bons i els que no. No dic res. Però hi sóc.

El meu verd no és cridaner. És constant. El meu pes no és feixuc. És presència. No faig flor. No faig fruit. Però faig companyia... i dura.