Aquesta cuina surt del camp, del gest lent, de la mirada que sap distingir una flor comestible d’una decorativa. La Marta no cuina per impressionar —cuina per compartir. I això, en aquests temps de pressa i soroll, és gairebé revolucionari.

Les fotos ho expliquen sense paraules: Un pastís amb pètals recollits a mà, com si la primavera hagués decidit fer de reboster. Uns batuts rosats amb flors blanques, que no volen ser exòtics, sinó honestos. Una taula de fusta, coberta amb dolços i colors que no han passat per cap filtre. Les mans que ofereixen, no exhibeixen.

Aquí no hi ha terra, hi ha tacte, hi ha una cuina que no vol ser moderna —vol ser fidel. Fidel al paisatge, a la temporada, a la senzillesa.

Aquestes imatges no són només una mostra de bon gust. Són una declaració: que encara es pot cuinar amb el que ens envolta, i fer-ho amb gràcia, amb respecte, amb una mica de poesia.